Estudi sobre els canons de baluard de Tarragona

Evidentment, els canons que van defensar la nostra Ciutat enfront de Napoleó, procedien de la Reial Fàbrica de canons de Liérganes-la Cavada, propietat del Rei, eren fosos en ferro i del mateix model que utilitzava la nostra Armada, encara que en un minuciós estudi que vaig fer a   cadascuna de les peces d'artilleria emplaçades en les troneres de les nostres muralles va donar com a resultat la troballa de diversos canons procedents de la Fàbrica escocesa de Carron.

Les peces produïdes en Carron eren de gran qualitat a causa de la utilització en els seus alts forns de carbó de pedra a mig calcinar aconseguint així una fosa d'elevada qualitat, permetent càrregues de pólvora molt elevades arribant gairebé al pes de la bala, quan la càrrega normal   de pólvora per tret rondava els 2/3 del pes de la bala.

The Carron Company s'inicia el 1759 a la vora del riu Carron prop de Falkirk al Comtat de Stirlingshire, Escòcia situant-se immediatament al capdavant de la revolució industrial que emergia al Regne Unit a mitjans del Segle XVIII arribant a ser considerada com una de les   més grans fàbriques de canons d'Europa durant el Segle XIX, tancant les portes al cap de 223 anys de producció, el 1982.  



Foto 1: Carronade inst alada a la coberta del HMS Victory, vaixell insígnia de l'Almirall Nelson a la batalla de Trafalgar, avui conservat com a Museu.


Va ser aquesta fàbrica escocesa l'encarregada de fabricar els efectius canons de coberta, batejats amb el nom de Carronade, utilitzats amb gran èxit el 1805 a Trafalgar per l'Esquadra Anglesa.Les Carronades eren canons curts de gran calibre muntats sobre un afuste, completament direccional gràcies a una petita roda del darrere que girava el afuste 180 º, proporcionant així mateix el mateix gir en alçada mitjançant cargols d'elevació que proporcionaven a la peça un gran angle de tir i una considerable maniobrabilitat.   El nom de Carronade es deu al nom de la fàbrica escocesa on es fabricaven.

El canó de ferro colat era de pitjor qualitat pel que de vegades no aguantaven les pressions a què eren sotmesos i rebentaven.

Es podia aconseguir una cadència de tir de uns 15/20 trets a l'hora i els calibres utilitzats eren de: 6 - 8 - 12-18 - 24 - 36 i 48 lliures, sent el de a 24 lliures ( 14,5 cm .   de diàmetre i 11 quilograms de pes) el calibre més utilitzat en les nostres defenses.

 
Foto 2: Canó lleuger de a 6 lliures sistema Gribeauval (Hotel des Invalides - Paris)


En la defensa de la nostra Ciutat, com era habitual també va ser utilitzada artilleria lleugera (canons i obusos) dotada de més mobilitat ja que podia ser desplaçada en qualsevol moment al punt on més falta fa.   També van ser utilitzats morters i fusells de baluard.

Segons estudis de l'època, un canó de 12 lliures transportava el seu projectil a una velocitat aproximada de 539,191 metres per segon (1769 fps) i un a 24 lliures ho feia a uns 400 metres per segon (1.312,40 fps).

El 1811, en perdre el Fortí de l'Oliva a mans franceses, un dels objectius dels nostres canons va ser eliminar el precitat Fortí abans de donar temps als francesos que canviessin la posició de les peces d'artilleria que apuntaven en sentit oposat a la nostra Ciutat, per tal d'utilitzar-les contra Tarragona.   Imagineu l'impacte d'una bala de ferro massís de 11 quilograms de pes llançada a una velocitat de 400 metres per segon i la quantitat de projectils necessaris per deixar el Fortí fora de servei.

Marques i Punxons

Per finalitzar, voldria exposar la importància que representen el punxonat i les marques que porten els canons de la nostra Ciutat ja que és l'idioma amb què aquests tubs ens transmeten la seva història.

Gràcies a la lectura d'aquests punxons i marques, podem situar amb exactitud el període de fabricació i les persones que van intervenir en la seva fabricació, fabricants, controladors i inspectors, tant de fàbriques privades com estatals.



Foto 3: Monyó amb el n º de peça, nom de la Fàbrica i any de fabricació


Com tota arma de l'època ens explica en el seu peculiar idioma (marques i punxons), el mes de fabricació, número de control, nom de la fàbrica: CARRON i l'any de la seva fabricació, tot això situat en el monyó esquerre de cada peça.   En el monyó dret podem observar el nombre de la peça i el seu calibre.

Amb l'arribada de nous sistemes d'artilleria, aquestes peces van quedar obsoletes.

Les peces procedents de Places Fuertes no marítimes van ser traslladades a Madrid, avui guardades en els magatzems del Museu de l'Exèrcit, les que van defensar Places Fuertes marítimes no van tenir tanta sort, reutilitzant com norai o bol · lard, enterrant- en els seus dos terços utilitzant el tercer com amarratge per a vaixells, d'aquí el seu estat deplorable, però alhora històric.

En altres Ciutats costaneres com ara Cadis, podem veure canons a les cantonades dels carrers per tal de preservar aquestes del frec dels carruatges de l'època, també podem veure alguns canons mig enterrats per tal de tancar carrers al pas de carruatges .

Això fa molt difícil la tasca d'identificació de cadascuna de les peces desenterrades, la corrosió i l'òxid les fa pràcticament il·legibles.
 
Moltes d'elles estan inutilitzades d'època, amb l'objecte que no puguin ser reutilitzades anteriorment a atorgar la seva nova missió al Port de la nostra Ciutat.   La seva inutilització era practicada mitjançant el clavat de la seva xemeneia, clavant-hi un llarg clau normalment de bronze tot i que també podia ser de ferro, a part algunes d'elles tenen un dels seus dos monyons tallat el que impedia la seva correcta fixació a la muñonera de la curenya   , desestabilitzant la peça per no poder obrir foc.

Fa un temps vaig visitar les nostres muralles per tal de verificar mesures respecte a les cureñas la reproducció data dels anys '60 i quina va ser la meva sorpresa, la peça que vaig visitar tenia una marca diferent al que havia vist fins aleshores, el seu monyó drettenia una "C" coronada, vaig pensar que es tractava d'una marca corresponent a la Reial Fàbrica de Artilleria de la Cavada , única a Espanya que fabricava canons en ferro colat, però en el meu subconscient alguna cosa em deia que no era així ja que de tota   la informació que tinc en referència a aquesta Reial Fàbrica, no vaig poder constatar l'existència de l'esmentada marca.   Atribuir en principi que podria tractar de fabricació catalana ja que aquesta marca apareix en pistoles i mosquetons fabricats a Catalunya sota la corona espanyola, però tampoc em quadrava ja que a Catalunya només es fonia en bronze i l'única Fàbrica siderúrgica que treballava amb ferro colat com   matèria primera era la de Sant Sebastià de la Muga a la Província de Girona, que només fabricava municions ja que per no disposar d'un segon alt forn, això no li permetia la fabricació de peces d'artilleria per necessitar per a això d'una segona bugada.

Sentia impotència de no poder donar significat a la marca del canó de les nostres muralles, però no em vaig donar per vençut.   Al poc temps de consulta d'innombrables arxius sobre artilleria naval vaig trobar un document firmat pel senyor Juan Torrejón Chaves, professor titular de la Universitat de Cadis que parla de la compra d'uns milers de peces d'artilleria per marina o baluard a la Fàbrica de Carron   a Escòcia.

Puc afirmar doncs que la peça en qüestió procedeix de la Fàbrica escocesa de Carron.

Tota aquesta informació, em va portar a un estudi que vaig realitzar amb anterioritat a una altra peça d'artilleria situada també a les nostres muralles, presentant el meu estudi de la manera següent:

Una de les peces que he pogut verificar, situada en una de les troneres de les muralles de la nostra Ciutat, porta gravats el nombre de la peça (N1010) així com el seu calibre, de a 24 lliures el seu monyó dret i el mes de fabricació   (8), un número de control (189), el nom del controlador de la Reial Fàbrica (Cambrón) i l'any de la seva fabricació (1774 o 1779 la darrera xifra no es llegeix molt bé), en el seu monyó esquerre.   A les nostres muralles hi ha peces de diversos calibres, però predominen les de a 24 lliures.

Per confeccionar el meu estudi vaig aportar la informació, segons es marcaven i punzonaban en aquesta època les armes de foc, confonent en la meva lectura la paraula CARRON per Cambrón (el monyó està summament deteriorat per la corrosió) que atribuir al nom d'un controlador de la Reial   Fàbrica, pràctica usual en aquesta època.

La informació que vaig donar al seu dia no és del tot errònia encara que el canó en qüestió no és espanyol sinó escocès i de la millor qualitat de tota la fabricació a nivell mundial d'aquells temps.

Estudi sobre cureñas de baluard

       Consultat el Tractat d'Artilleria per l'ús dels cavallers Guàrdia-Marines, datat el 1773, aquest ens parla sobre la curenya a l'espanyola, segons sembla obsoleta en aquest any ja que en el seu apartat número 284 diu: de les cureñas Angleses,   que actualment fem servir: advertint que aquestes proporcions són les mateixes que es troben en l'actual Tractat d'Artilleria de les nostres Brigades, a excepció d'alguna dimensió, que té alguna curta diferència respecte de les que estableixen en aquest Tractat.  

       El punt n º 285 de l'esmentat tractat diu així: Les cureñas que actualment es fabriquen a la Marina , són a l'Anglesa.   Formen també escaletes, amb les Espanyoles, però es distingeixen d'aquestes en què no tenen solera, i l'amplada del exe darrere supleix la manca de virolla o cua d'ànec.   La col · locació del teleron en aquestes cureñas és obliqua, a distinció de les Espanyoles, en què és perpendicular.   Les galteres de les angleses no tenen gruixudes, sinó una o dues argolles cadascuna per als braguers, i el seu cant inferior no és recte, com en les Espanyoles, sinó que forma curvidad entre els dos EXEs.   Tenen de ferm les sobremuñoneras amb els seus charneras, i per això només els perns caputxins penetrants a l'exe davanter, així com els dos d'ull penetren també a l'exe darrere.   Uns i altres es enchavetan per la part inferior.   Les claus o perns de travessa són dues, com en les cureñas Espanyoles, una d'elles passa pel telerón, i en l'altra descansa la banqueta, que supleix la manca de solera.   En lloc dels estrops que tenen les cureñas Espanyoles a la cua d'ànec, per enganxar-hi els palanquins amb què es fa retrocedir la cureñas, tenen, les Angleses un pern d'ull al mig del pla exterior de l'exe darrere.   Les figures 89,90, i 91 (Lam. V) representen el plànol i perfils interior i exterior d'aquestes cureñas, però es faran més comprensibles amb l'explicació particular de cadascuna de les peces de què es componen, i assenyalant les proporcions que   de guardar en parts del calibre de la Peça , perquè hagi de servir la curenya.  

       Bé, com el mateix document diu, el 1773 les cureñas utilitzades són còpia de les angleses.   Segons l'estudi que vaig realitzar a les peces d'artilleria situades avui a les nostres muralles aquestes, daten dels anys de 1774/79 el que evidencia l'ús de les cureñas a l'anglesa.

       Arran dels documents consultats, vaig decidir fer una nova visita a les nostres muralles, per verificar in situ el tipus de curenya que segons la meva informació i segons plànols facilitats en els anys '60 pel Museu de l'Exèrcit de Madrid es van construir a la nostra Ciutat   per reinstal · lar les peces d'artilleria recuperades del Port a les troneres de les nostres muralles i efectivament són una fidel reproducció de la curenya anglesa descrita en el Article II, punt n º 283 relatius al Tractat d'artilleria per a l'ús dels cavallers Guàrdia-Marines de 1773. Eren confeccionades amb fusta de roure, d'alzina o d'àlber.



Foto 4: Cureña anglesa



Foto 5: Cureña espanyola (observeu l'acabat recte de les galteres)



Foto 6: Cureña anglesa (variant)


 
Foto 7: Cureña anglesa (el mateix tipus d'ancoratge era utilitzat també per baluard)



Foto 8: Gualdera a l'anglesa



Foto 9: Eixos per cureña a l'anglesa (l'eix de sota és el davanter)



Foto 10: Muralles de Tarragona - cureña a l'anglesa (còpia exacta construïda en els anys '60)

Per Francesc Pintado i Simó-Monné

Membre The Massèna International Society (Universidad de Historia de Thalassee)